LA MIDA 2022
Night train | Sofia Gutman | França | 2021 | 3’
CAT. És de nit i som en una estació de tren. Amlan, de vint-i-vuit anys, esgotada després d’una dura jornada laboral, torna a casa. A la desèrtica andana, el vent fred fa tremolar. L’espera s’allarga. Busca una forma d’escalfar-se, però no la troba. Finalment, arriba el tren. Al vagó s’asseu a una distància prudencial dels únics altres passatgers que són una parella. Els mira abraçar-se, intrigada per la seva candidesa. Aleshores gira el cap i mira amb melangia a través de la finestra, el paisatge gris i els llums lluents. Les obres, els molls, els ponts. El mateix entorn d’antracita del seu suburbi; el que veu cada nit de la setmana.
ENG. In a train station. It’s night. Amlan, 28 years old Exhausted by a hard day’s work, she returns home. On the deserted dock, a cold wind makes her shiver. The wait is long. She searches without finding a way to warm up. The train eventually arrives. In the wagon, she settles at a distance from a couple, the only other passengers. She watches them cuddle, intrigued by their naivety. Then look away. Through the glass, she looks melancholy at the gray landscape and shining lights. Construction sites, docks, bridges. The same anthracite setting of her suburb that she sees every night of the week.
ESP. Es de noche en una estación de tren. Amlan, de 28 años, vuelve a casa después de un duro día de trabajo. En el andén desierto, el viento frío la hace temblar. La espera es larga. Busca sin encontrar la forma de entrar en calor. Por fin llega el tren. En el vagón, se sienta alejada de una pareja, los únicos otros pasajeros. Ella los mira abrazarse, intrigada por su candidez. Entonces mira hacia otro lado. A través de la ventana, mira melancólica el paisaje gris y las luces relucientes. Las obras, los muelles, los puentes. La misma decoración de carbón de su suburbio que ve todas las noches de la semana.