LA MIDA 2025

Avondronde | Laura Heining | Països Baixos, Alemanya | 2024 | 6’
CAT. Aquesta pel·lícula està ambientada en un futur, on les residències d’avis estan tancades, els aparells-robot destinats a fer cures s’han descartat alhora que una antiga cuidadora es torna en el centre de tota l’acció.
Així és com ella torna a visitar el seu antic lloc de treball. Aquells passadissos estèrils que mai no va pensar que trobaria a faltar i que mai no els havia considerat com a una opció en el seu propi envelliment. Estava segura que, arribat el cas, ella ho tindria tot controla. No obstant això, ella és allí. Atreta per aquell lloc; tornant-lo a visitar.
Els seus records s’omplen de tebior. Així, la tendresa d’aquells records audibles contraresta la buidor dels passadissos. Aquesta situació desencadena un seguit de pensaments i records, que la fan sentir poc segura.
És possible que hagi subestimat el pes reconfortant del temps viscut i d’aquelles relacions?
ENG. This film is set in a future where nursing homes are closed, a care robot discarded and a former caretaker at the center of it all. She revisits her work place. Those sterile corridors she never thought she’d miss and she never considered for herself as an option when at age. She was sure she’d be ahead of herself needing care. Yet she’s there. Drawn to the place, revisiting. Her memories radiate warmth. Thus the tenderness of those audible memories counteract the emptiness of the corridors. That triggers thoughts and memories in her, which make her not so sure anymore. Is it possible she underestimated the comforting weight of lived time and relationships?
ESP. Esta película está ambientada en un futuro en el que los asilos de ancianos están cerrados, un robot de cuidados ha sido descartado y una antigua cuidadora es el centro de todo.
Ella vuelve a visitar su lugar de trabajo. Esos pasillos estériles que nunca pensó que extrañaría y que nunca consideró como una opción para sí misma cuando era mayor. Estaba segura de que necesitaría cuidados antes de lo previsto. Sin embargo, está allí. Atraída por el lugar, volviendo a visitarlo. Sus recuerdos irradian calidez. De manera que, la ternura de esos recuerdos contrarresta el vacío de los pasillos. Eso desencadena pensamientos y recuerdos que la hacen no estar tan segura. ¿Es posible que haya subestimado el peso reconfortante del tiempo vivido y las relaciones con otros?
Laura Heining | laura.heinig@stud.filmakademie.de