LA MIDA 2026
Pedanía | Jordi Núñez Navarro | Espanya | 2025 | 3’
CAT. Com va nàixer Pedania
Després de rebre l’encàrrec de realitzar un curtmetratge com a ambaixador per al premi València Roda, moltes idees van començar a rondar-me sobre el que aquell curt “havia” de ser: vaig imaginar una comèdia satírica i àcida, ambiciosa en producció, que reverberara amb força en l’actualitat. Tanmateix, aquella idea prompte es va convertir en una llosa creativa, una pressió que m’allunyava de la inspiració i del plaer de començar amb una pàgina en blanc.
Vaig decidir aleshores desfer-me d’eixos “hauria” i reprendre una manera de fer cine que coneixia bé: agarrar una càmera domèstica i gravar el meu dia a dia, com solia fer abans que el meu mòbil s’omplira d’imatges.
Prenent com a punt de partida el cine de Jonas Mekas o Perlov, em vaig retrobar amb una manera de filmar que permet un accés directe a la bellesa i a les xicotetes revelacions que sorgeixen en mirar sense pretensions, lluny dels viaranys d’una producció convencional. Així vaig començar a endur-me la càmera a tot arreu, apostant per trobar l’escriptura en el muntatge a partir d’idees que anirien sorgint durant el rodatge. També em vaig permetre el luxe de demanar consell als meus avis —les persones amb qui més temps passe últimament— sobre el bloqueig creatiu en què em trobava. Em demanaven un curtmetratge que promocionara València i jo no sabia com fer-ho sense perdre’m en l’intent. Va bastar una conversa amb ells i una revisió del material gravat per adonar-me que volia parlar de la València dels marges que habitem tots tres.
El títol va nàixer durant aquella xarrada i respon al caràcter perifèric tant del curtmetratge com del món que retrata: una València a l’altre costat del Pla Sud, que no és ni poble ni ciutat, amb pocs serveis i constantment oblidada. El curt transita entre el cine domèstic i el vídeo diari, però també té alguna cosa de simfonia urbana i rural. No falta l’humor valencià ni el sainet, en una col·lisió d’imatges i sons que dialoguen al seu ritme. Quan pense en el to del relat, em ve la mateixa sensació que de menut em produïen les Silly Symphonies de Disney: xicotetes històries d’amor travessades per dicotomies.
Pedania és, sobretot, un fragment de la història d’amor dels meus avis i un xicotet regal per a mi mateix: l’intent de retratar-los i conservar-los per sempre. El curt ha acabat sent tan estimulant —o més— en idees i imatges que allò que imaginava en les meues primeres pretensions. És una finestra oberta a una València que, a poc a poc, desapareix a colp d’ampliacions, expropiacions, formigó i grues. Una València que resistix en les cures de la gent que l’habita.
He volgut, amb este curt, reivindicar també l’esperit del NotodoFilmFest: traure la càmera al carrer, mirar sense complexos allò que tenim davant i contar-ho de la manera que ens vinga de gust.
ENG. How Pedanía was born
After being commissioned to make a short film as an ambassador for the València Rueda Award, many ideas began swirling in my mind about what that short film “should” be. I imagined a satirical, biting comedy with ambitious production values—something that would resonate strongly with today’s world. However, that idea quickly became a creative burden, a kind of pressure that distanced me from inspiration and the joy of starting with a blank page.
So, I decided to let go of all those “shoulds” and return to a way of filmmaking I knew well: grabbing a home camera and filming my everyday life, just like I used to before my phone became overloaded with images.
Taking inspiration from filmmakers like Jonas Mekas and David Perlov, I reconnected with a way of shooting that offers direct access to beauty and the small revelations that arise when you look without expectations—far from the complications of a conventional production. I started taking the camera with me everywhere, trusting that ideas would emerge during filming and that the editing process would become the space where the real writing took place. I also allowed myself the luxury of asking my grandparents—whom I now spend most of my time with—for advice on the creative block I was experiencing. They had asked me to make a short film that would promote València, and I didn’t know how to do it without getting lost in the process. One conversation with them and a quick review of the footage I had shot were enough to make me realize I wanted to talk about the València on the margins—the one the three of us inhabit.
The title was born during that chat and reflects the peripheral nature of both the film and the world it portrays: a València beyond the southern planning zone, a place that’s neither town nor city, with limited services and often forgotten. The short drifts between home video and diary film, but also holds traces of both urban and rural symphony. There’s no shortage of Valencian humor or local farce—a clash of images and sounds that unfolds at its own pace. When I think of the film’s tone, I recall the same feeling I had as a child watching Disney’s Silly Symphonies: small love stories marked by contrast and contradiction.
Pedanía is, above all, a fragment of my grandparents’ love story and a small gift to myself—an attempt to portray them and preserve them forever. The short has ended up being just as stimulating—if not more so—in terms of ideas and imagery than what I had first envisioned. It’s a window into a València that is slowly disappearing under the weight of expansions, expropriations, concrete, and cranes. A València that survives thanks to the care of the people who live there.
With this short, I also wanted to honor the spirit of NotodoFilmFest: take your camera to the street, look boldly at what’s right in front of you, and tell the story however you please.
ESP. Cómo nació Pedanía
Tras recibir el encargo de realizar un cortometraje como embajador para el premio València Rueda, muchas ideas empezaron a rondarme sobre lo que ese corto “debía” ser: imaginé una comedia satírica y ácida, ambiciosa en producción, que reverberase con fuerza en la actualidad. Sin embargo, esa idea pronto se convirtió en una losa creativa, una presión que me alejaba de la inspiración y del placer de empezar con una página en blanco.
Decidí entonces despojarme de esos “debería” y retomar una forma de hacer cine que conocía bien: coger una cámara doméstica y grabar mi día a día, como solía hacer antes de que mi móvil se saturase de imágenes.
Tomando como punto de partida el cine de Jonas Mekas o Perlov, me reencontré con una manera de filmar que permite un acceso directo a la belleza y a las pequeñas revelaciones que surgen al mirar sin pretensiones, lejos de los vericuetos de una producción convencional. Así empecé a llevarme la cámara a todas partes, apostando por encontrar la escritura en el montaje a partir de ideas que irían surgiendo durante el rodaje. También me permití el lujo de pedir consejo a mis abuelos —las personas con quienes más tiempo paso últimamente— sobre el bloqueo creativo en el que me encontraba. Me pedían un cortometraje que promocionase València, y yo no sabía cómo hacerlo sin perderme en el intento. Bastó una conversación con ellos y una revisión del material grabado para darme cuenta de que quería hablar de la València de los márgenes que habitamos los tres.
El título nació durante aquella charla y responde al carácter periférico tanto del cortometraje como del mundo que retrata: una València al otro lado del plan sur, que no es ni pueblo ni ciudad, con escasos servicios y constantemente olvidada. El corto transita entre el cine doméstico y el vídeo diario, pero también tiene algo de sinfonía urbana y rural. No falta el humor valenciano ni el sainete, en una colisión de imágenes y sonidos que dialogan a su propio ritmo. Cuando pienso en el tono del relato, me viene la misma sensación que de niño me producían las Silly Symphonies de Disney: pequeñas historias de amor atravesadas por dicotomías.
Pedanía es, sobre todo, un fragmento de la historia de amor de mis abuelos y un pequeño regalo para mí mismo: el intento de retratarlos y conservarlos para siempre. El corto ha acabado siendo tan estimulante —o más— en ideas e imágenes que aquello que imaginaba en mis primeras pretensiones. Es una ventana abierta a una València que poco a poco desaparece a golpe de ampliaciones, expropiaciones, hormigón y grúas. Una València que resiste en los cuidados de la gente que la habita.
He querido, con este corto, reivindicar también el espíritu del NotodoFilmFest: sacar la cámara a la calle, mirar sin complejos lo que tenemos delante y contarlo de la forma que nos plazca.